El mon està trencat però es pot caminar

Abans o després, una bretxa vital i emocional s’obri i s’imposa entre pares i fills. En el cas d’esta obra, l’absència de la mare desencadena una fase que complica la comunicació entre un pare i la seua filla de deu anys. És aleshores quan el pare recorre a la literatura per a restablir els ponts que s’han trencat.

L’objecte de l’obra és mostrar la biblioteca com una successió de finestres obertes al món. Més enllà d’un simple contenidor de llibres, la biblioteca es reivindica com un espai de goig poderós que amplifica la mirada i ens ajuda a conèixer-nos i a viure millor; un planter infinit d’ històries que, o bé ens vinculen a d’altres geografies i èpoques, o bé ens duen a aprofundir en el coneixement de les nostres contradiccions i dilemes, mercè a personatges que els patiren en les seues pròpies carns.

La biblioteca és un protagonista més, un hospital de l’ànima i un territori inexplorat, un espai màgic en sí mateix; refugi i, alhora, bosc en el que perdre’s. Tot gènere d’històries i personatges tenen cabuda en una biblioteca, i el fet de que els llibres estiguen ordenats alfabèticament no desmereix el paper de l’atzar, que tan bé fa el seu treball, conseguint que apleguen inopinadament a les nostres mans llibres que no havíem anat a buscar. És part de la màgia de las biblioteques: el tresor —com la carta de Poe— permaneix a la vista de tots ocultant-se al mateix temps.

L’argument, la ruptura comunicativa entre pare i filla, s’anirà cosint mitjançant l’itinerari marcat per cites literàries, relats breus i poemes que el progenitor transmet a la seua filla vicàriament, gràcies a l’ajuda de la bibliotecària. Així, el món adult ofereix l’extrem d’un fil del que la xiqueta s’encarregarà de tirar per arribar a les seues pròpies conclusions. Esta història d’històries anirà embastant xicotets textos d’autors-es diversos com Jutta Bauer, Sylvia Plath, Julio Cortázar o Chinua Achebe, estimulant el gust per comptar històries i el placer de escoltar-les en un entorn comunicatiu compartit. Perque el ser humà no deixa de ser més que algú que narra el món i se narra a sí mateix; l’encarnació d’una història que va modificant i mutant sense parar, des de la primera respiració fins l’últim alé. Per mig d’estes xicotetes històrias compartides, els camins es fan més transitables i el món més legible, demostrant que caminar i llegir son, en el fons, la mateixa cosa.